Jaume Roig Pujol (1915-1938). Seminarista - Biografies

Busqueu
Vagi al Contingut

Menú Principal:

Biografìes
Jaume Roig Pujol (1915-1938). Seminarista

Va néixer a Sant Pol de Mar (Maresme) el 23 de setembre de 1915. Va realitzar amb força èxit els deu primers cursos de seminarista i arribà a rebre el sotsdiaconat. Des de molt petit va mostrar una fe viva i un gran interès per participar en al vida eclesial del seu poble, com ara formant part de la coral parroquial i del grup d’Acció Catòlica “Abat Deàs”,. Era un noi actiu, perfeccionista, alegre, somrient, bromista, que vivia les celebracions litúrgiques amb gran pietat. Era un bon escriptor i cultivà la prosa. Catequista, encomanava un gran amor per la seva terra i la seva mil·lenària ermita. Col·laborava amb el Casal d’Estiu i havia escrit article senzills per Llum i Vida. D’un patriotisme actiu, li entusiasmava la idea d’una cristianització de la joventut a partir de la millora dels costums i de la pràctica esportiva.

En esclatar la guerra, el juliol de 1936, es trobava a Sant Pol, on romangué des de llavors ajudant al seu pare en les tasques del camp i en la carnisseria que regentava la família. Durant aquest període procurà rebre la Comunió amb freqüència i batejà clandestinament un nadó. L’abril de 1937 la seva quinta va ser mobilitzada i ingressà a l’exèrcit republicà, a Barcelona. A finals de juny es trasllada a la seva unitat de Lleida, camí del front, on decideix desertar abans que prendre les armes. Aconsegueix retornar a Sant Pol , d’on surt per última vegada després d’haver combregat a casa de Mn. Sebastià Regí. El 24 de juny torna a Barcelona i s’amaga en un domicili particular en una torre del Carmel durant uns set mesos, amb altres companys de captiveri. Un registre de la policia, efectuat el 27 de gener de 1938, el descobreix amb uns papers comprometedors, on comentava les victòries de l’exèrcit nacional i és transportat a comissaria, on rep una pallissa brutal i ingressa a presó. Testimonis que van compartir amb ell aquells dies de captiveri informaren que cada dia combregava amb algun sacerdot i reconfortava els seus companys. A l’abril, és enviat a un camp de treballs forçats de la província de Lleida a Omells de na Gaia, on és obligat a cavar trinxeres sota duríssimes condicions. Finalment, a mitjans de juny és retornat a la presó Model de Barcelona per ser jutjat i condemnat a mort pel Tribunal d’Alta Traïció i Espionatge núm. 1. Per redactar la sentència esperen l’arribada d’informes de sant Pol, un dels quals és determinant: «Un element destacat de dretes, estudiant de capellà, portat per Mn. Sebastià Regí». El 25 de juliol, dia del seu sant, li és comunicada la condemna a mort. A la galeria de polítics pot confessar-se i combregar per última vegada, i comença a escriure la carta de comiat. Tant la seva estada a presó com en el camp, mantingué la serenitat i alegria que el caracteritzaven, ferm en la fe i acudint als sagraments de l’eucaristia i la penitència en la mesura de les seves possibilitats. En el camió que el transporta al lloc d’execució, junt amb altres condemnats, entona el “Crec en un Déu”. És afusellat a les 2 de la matinada del dia 27 al fossar de Santa Elena del castell de Montjuic. Estava a punt de complir els 28 anys. Abans, va escriure als seus familiars aquesta carta, plena de fe i esperança:


Matinada del martiri...
Barcelona, 26-VII-1938
Estimats tots, familiars, amics i tot Sant Pol: En els moments més tràgics per als qui no creuen, però envejables per als qui sempre hem sospirat en un més enllà feliç, us faig les últimes ratlles amarades dels tons més optimistes… Qui ens ho havia de dir? Dintre de poques hores ja seré amb el meu Jesús, Aquell al Qual tot ho havia ofrenat i que ha volgut que el dia del meu sant s’aprovés la sentència que m’enlairava, si no al sacerdoci anhelat, al martiri més cobejat.
Una cosa m’entristeix i és el que em trobareu a faltar vosaltres, pares, pels qui el vostre Jaume era la nina dels ulls, per l’àvia que tant m’estimava, per la tia que sempre he estimat com una mare, per aquesta Isabel que fins a l’últim moment m’ha animat, pels oncles que tantes proves d’amor m’han donat, però amb tot i això, un gran consol enrobusteix la meva ànima en saber que tots vosaltres sou de la fusta dels bons cristians. Això ja és molt consol.
Ànim, doncs! Què hi fa que em matin el cos, si l’ànima, amb els més grans desigs, s’enlairarà al Cel amunt a pregar per tots? ... Doncs no ploreu, que el vostre Jaume se’n va cap al cel, ajudant Déu.
Com és natural, aquests moments suprems voldria dirigir una paraula de comiat a tots i a cada un dels amics i a tota la gent de Sant Pol, però el garbuix de noms em priva de fer-ho... (segueixen un llistat de noms). No em ploreu tampoc, però pregueu moltíssim per mi. I prou! Perdoneu-me tots per lo molt que us he fet enfadar i que si mai la meva conducta ha servit d’escàndol per algú, me’n penedeixo fortament...
Pare, consola’t pensant en mi que ja sóc al Cel. En Pepet Àngel t’ajudarà a passar la pena. Sobretot, pare, no em ploris que sóc feliç... Mareta! Pobre mareta! Tu ja saps que vaig al cel... Doncs no et preocupis i vulgues viure força per ser l’ajut del pare i el consol de la Isabel, la tia i de tots... T’estimo moltíssim, i continuo estimant-te fins al final... Tia Nila, la meva segona mare, prega força per mi, perquè no em quedi ombra de pecat i vagi al paradís... T’ho he de dir que t’estimo? Àvia, oncles, petites... conformació i pregàries, puix jo moriré així. Ensenyeu a estimar moltíssim al Bon Déu a les cosines... Adéu-siau!
I ja no em cal dir res més, sinó que aquest full està petonejat pel qui tant us estima, i pel que morirà amb la mirada serena i clara cridant ben fort “Visca Crist Rei!”, i murmurant... pare..., mare..., àvia, oncles, Isabel, cosins i parents i tot Sant Pol... us estimo i prego per vosaltres!
Petons, records i fins al Cel.
Jaume (signat)”





 
 
 
Retorn al contingut | Retorn al menú principal